EMOCIONSHi ha un exemple molt pràctic que acostumo a dir als meu pacients quan parlem de les emocions. Els que som pares ens identifiquem tot sovint, la resta, ho poden relacionar amb experiències viscudes: Us en recordeu quan va néixer el vostre fill/a? la primera vegada que el/la veu abraçar?
Un moment inoblidable el fet d’agafar entre els braços aquell ser tant petit. Si feu l’exercici de tancar els ulls i tornar a fer el gest d’abraçar, segur que us venen records, fins i tot, olors, tendresa, escalfor, i un munt de sentiments i emocions. Doncs, aquí ho tenim, aquell fet, tant usual com tornar a pensar amb ell/a, ens porta a reviure aquella mateixa emoció, ens porta pau, amor, estimació, s’ens va gravar dins nostre com un record que mai s’oblidarà. Això passa amb les emocions, s’ens fiquen dintre, en aquest cas l’emoció es bona i feliç, però hi han d’altres que no, i aquestes son les que ens fan mal.
No es fàcil entrar dins d’aquest mon, es un feina diària i diria jo que per tota la vida, i el que hem d’anar amb compte es amb les emocions que ens fan mal.
Quan hi ha un record dolent, no passa res, es un experiència viscuda, i això mai s’esborrarà, el problema es, quan aquest record ens fa sentir alguna cosa dintre, una emoció, pot ser ràbia, odi, malestar, angoixa, culpa, responsabilitat… un munt de sentiments que els tenim amagats i no sabem com desfer-nos d’ells perquè cada vegada que hi pensem s’ens remou el cor. Depenent la persona, la quantitat de emocions i com es gestionen, aquestes emocions s’enquisten dins i es transformen en un malestar que cada vegada va demanant mes atenció, i l’única manera que sap el cos per cridar l’atenció, es mitjançant el dolor. Quantes vegades hem sentit mal en un lloc del cos, i en principi, no hi ha motiu aparent perquè es produeixi? no passa res si es una o dues vegades i desprès marxa, però si aquest mal persisteix i no es a causa d’un accident, mals hàbits, algun virus o una alimentació incorrecte, hem d’anar més a dintre.
Per l’experiència viscuda al llarg dels anys de consulta, son les dones les que mes s’assabenten d’aquest problema, els homes som, com ho diria.. més simples, per norma general (suposo que per creences), ens costa mes d’anar al metge, pensem que manifestar sentiments ens fa mes vulnerables i no tant «mascles», i ens ho carreguem tot a l’esquena, sense donar cap importància a res, que per una banda esta be, però per l’altre, ens impedeix obrir-nos i alliberar-nos d’aquesta càrrega que un dia s’ens va ficar dintre i malgrat ens ho diguin, no som capaços de reconèixer-ho, perquè «hem de ser» prou forts per tirar endavant.
En el cas de les dones, malgrat s’obrin mes que els homes amb els seus sentiments, hi han també un munt de creences que han heretat, i això fa molt mal, submissió, abnegació, sacrifici, la família es el primer, els demès abans que jo… etc.
I això es el que ens diu la societat, estem dins uns paràmetres dels que no volem sortir, perquè passen de pares a fills, una creença que es remunta en el temps i ens situa en un mon on no hi ha lloc per les emocions, i molt menys alliberar-les, ens deixem guiar pel que diuen el que es correcte o incorrecte, malgrat el teu cor digui totalment el contrari i llavors es queixi el cos perquè l’estem maltractant.
No hi ha res dolent en tot això, no creieu res del que dic, ningú estem en possessió de la veritat, nomes, verifiqueu en vosaltres mateixos fins a quin punt us identifiqueu, si es així, reflexioneu.

Una abraçada.

Categorías: emocional

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *